"Els meus veïns escampen rumors sobre mi i em tormenten"
"El MI5, el MOSSAD i la policia em volen capturar i torturar-me"
"Un esperit em vol matar"
Els deliris de persecució tenen dos elements bàsics: "estic a punt de patir un dany i algú me'l vol fer" i no són un problema menor per a la persona que els té. La meitat de les persones amb deliris de persecució tenen una qualitat de vida molt deteriorada, en el 2% més baix de la població (1). Gairebé tots experimentem algun tipus de paranoia alguna vegada però una de cada quatre persones té regularment pensaments de persecució (2).
Per a la majoria de la gent aquests pensaments són temporals i relativament poc importants. Però per a una petita minoria són persistents, de gran abast, i profundament inquietants. Cada vegada més es reconeix que els deliris de persecució se situen l'extrem d'un espectre paranoide. És un altre exemple d'un caràcter quantitatiu de la població general, la qual cosa s'accepta més àmpliament en els problemes més comuns de salut mental. Com s'il·lustra a la figura següent, hi ha una distribució exponencial de pensaments paranoics en la població general. Aquesta distribució de la paranoia fins i tot s'ha trobat en els nens: moltes persones tenen uns pocs pensaments paranoics, i uns pocs en tenen molts.
En psiquiatria les experiències de l'extrem més debilitant de l'espectre paranoide s'anomenen idees delirants de persecució i estan associats amb una varietat de problemes greus, com ansietat, depressió i pensaments suïcides. Com a resultat, les persones amb paranoia severa solen rebre atenció psiquiàtrica, en general amb un diagnòstic com esquizofrènia, i es tracten amb medicaments anti-psicòtiques, que no sempre resulten adequades ni funcionen bé per a tothom (4).
L'aproximació a la paranoia que vull destacar en aquest apunt i en la que segueixo sobre tot Daniel Freeman i els seus col·laboradors considera que:
"els diagnòstics principals dintre de la psicosi, com l'esquizofrènia, el trastorn esquizoafectiu i el trastorn delirant, no corresponen a trastorns individuals. Malgrat el temps que fa que s'utilitzen, aquests diagnòstics poden constituir més aviat un obstacle per avançar en la comprensió i el tractament de les difícils experiències per les quals els pacients requereixen ajuda. La investigació empírica indica que dins d'aquests diagnòstics es donen múltiples experiències independents, com paranoia, al·lucinacions, grandiositat, trastorns del pensament, i anhedònia. Un nou enfocament de la investigació, adoptat en particular per la psicologia cognitiva, tracta d'explicar aquestes experiències psicòtiques individualment. [...]. La paranoia sorgeix d'una combinació de causes, en la que amb cada factor causal augmenta la probabilitat que es donin els deliris de persecució". (2).
Les investigacions de Daniel Freeman i els seus col·laboradors han identificat almenys sis factors causals que augmenten la probabilitat de tenir idees delirants de persecució:
Cada un d'aquests factors té mecanismes plausibles que el relacionen amb la presències de deliris paranoides i es poden veure influïts per circumstàncies personals i de la vida diària com esdeveniments adversos, ús de drogues o determinats entorns urbans.
Té conseqüències tot això per al tractament? Doncs sí. Segurament tots els psicòlegs i molts familiar o amics hem intentat en algun moment debatre les idees de persecució d'un pacient o conegut amb arguments basats en l'evidència, segurament amb un èxit limitat, per no dir molt limitat o sense cap èxit. Ara podem atacar els deliris de persecució d'una manera indirecta, a través de les causes que fan que un tipus de pensament que molts tenim alguna vegada esdevinguin generals, freqüents i pertorbadors en algunes persones. Els primers assaigs ja s'estan fent amb resultats prometedors.
El mateix Freeman i un llarg grup de col·laboradors (5) varen postular que si la preocupació és un factor causal que contribueix a la presència d'idees delirants de persecució, reduir aquesta preocupació amb teràpia cognitivo-conductual (TCC) podria reduir-les. Això és el que varen aconseguir en el que creuen que és el primer gran estudi que se centra en els deliris de persecució amb un disseny de doble cec. El grup experimental va rebre sis sessions de TCC durant un període de 8 setmanes, afegit al programa estàndard d'intervenció. Els membres del grup experimental varen reduir les idees delirants de persecució de manera significativa i aquesta reducció es va mantenir en un seguiment a les 24 setmanes.
A mi aquests resultats em semblen espectaculars i suggereixen que un programa d'intervencions específicament dissenyades per reduir o eliminar els factors causals pot suposar un avenç important en el tractament de les persones amb idees delirants de persecució.
També em refermen en la nova visió dels trastorns mentals que ja he explorat en un altre apunt d'aquests blog i en la necessitat de re-avaluar la validesa de la classificació categòrica dels trastorns mentals a l'estil DSM-5. La sensació és que anem endavant i que l'atenció a les persones amb trastorns mentals pot arribar a ser molt diferent d'aquí a no massa anys.
Referències
[1] Daniel Freeman & Philippa Garety (2014). Advances in understanding and treating persecutory delusions: a review. Social Psychiatry & Psychiatric Epidemiology 49:1179–1189, DOI 10.1007/s00127-014-0928-7.
[2] Daniel Freeman and Jason Freeman (2015). Feeling paranoid? Your worries are justified but can be helped. The Guardian, Psychology, Wednesday 4 March 2015
[3] Paul E. Bebbington, Orla McBride, Craig Steel, Elizabeth Kuipers, Mirjana Radovanovič, Traolach Brugha, Rachel Jenkins, Howard I. Meltzer, Daniel Freeman (2013). The structure of paranoia in the general population. The British Journal of Psychiatry 202, 419–427. doi: 10.1192/bjp.bp.112.119032
[4] Daniel Freeman and Jason Freeman (2014). At last, a promising alternative to antipsychotics for schizophrenia. The Guardian, Psychology, Friday 7 March 2014.
[5] Daniel Freeman, Graham Dunn, Helen Startup, Katherine Pugh, Jacinta Cordwell, Helen Mander, Emma Černis, Gail Wingham, Katherine Shirvell, David Kingdon (2015). Effects of cognitive behaviour therapy for worry on persecutory delusions in patients with psychosis (WIT): a parallel, single-blind, randomised controlled trial with a mediation analysis. The Lancet, Published Online: 03 March 2015.
Per a la majoria de la gent aquests pensaments són temporals i relativament poc importants. Però per a una petita minoria són persistents, de gran abast, i profundament inquietants. Cada vegada més es reconeix que els deliris de persecució se situen l'extrem d'un espectre paranoide. És un altre exemple d'un caràcter quantitatiu de la població general, la qual cosa s'accepta més àmpliament en els problemes més comuns de salut mental. Com s'il·lustra a la figura següent, hi ha una distribució exponencial de pensaments paranoics en la població general. Aquesta distribució de la paranoia fins i tot s'ha trobat en els nens: moltes persones tenen uns pocs pensaments paranoics, i uns pocs en tenen molts.
Distribució de les puntuacions totals en paranoia en la població general (3)
En psiquiatria les experiències de l'extrem més debilitant de l'espectre paranoide s'anomenen idees delirants de persecució i estan associats amb una varietat de problemes greus, com ansietat, depressió i pensaments suïcides. Com a resultat, les persones amb paranoia severa solen rebre atenció psiquiàtrica, en general amb un diagnòstic com esquizofrènia, i es tracten amb medicaments anti-psicòtiques, que no sempre resulten adequades ni funcionen bé per a tothom (4).
L'aproximació a la paranoia que vull destacar en aquest apunt i en la que segueixo sobre tot Daniel Freeman i els seus col·laboradors considera que:
"els diagnòstics principals dintre de la psicosi, com l'esquizofrènia, el trastorn esquizoafectiu i el trastorn delirant, no corresponen a trastorns individuals. Malgrat el temps que fa que s'utilitzen, aquests diagnòstics poden constituir més aviat un obstacle per avançar en la comprensió i el tractament de les difícils experiències per les quals els pacients requereixen ajuda. La investigació empírica indica que dins d'aquests diagnòstics es donen múltiples experiències independents, com paranoia, al·lucinacions, grandiositat, trastorns del pensament, i anhedònia. Un nou enfocament de la investigació, adoptat en particular per la psicologia cognitiva, tracta d'explicar aquestes experiències psicòtiques individualment. [...]. La paranoia sorgeix d'una combinació de causes, en la que amb cada factor causal augmenta la probabilitat que es donin els deliris de persecució". (2).
Les investigacions de Daniel Freeman i els seus col·laboradors han identificat almenys sis factors causals que augmenten la probabilitat de tenir idees delirants de persecució:
- Un estil de pensament que prioritza la preocupació
- Creences negatives sobre un mateix
- Sensibilitat interpersonal
- Pertorbacions del son
- Experiències internes anòmales
- Raonament esbiaxat
Cada un d'aquests factors té mecanismes plausibles que el relacionen amb la presències de deliris paranoides i es poden veure influïts per circumstàncies personals i de la vida diària com esdeveniments adversos, ús de drogues o determinats entorns urbans.
Té conseqüències tot això per al tractament? Doncs sí. Segurament tots els psicòlegs i molts familiar o amics hem intentat en algun moment debatre les idees de persecució d'un pacient o conegut amb arguments basats en l'evidència, segurament amb un èxit limitat, per no dir molt limitat o sense cap èxit. Ara podem atacar els deliris de persecució d'una manera indirecta, a través de les causes que fan que un tipus de pensament que molts tenim alguna vegada esdevinguin generals, freqüents i pertorbadors en algunes persones. Els primers assaigs ja s'estan fent amb resultats prometedors.
El mateix Freeman i un llarg grup de col·laboradors (5) varen postular que si la preocupació és un factor causal que contribueix a la presència d'idees delirants de persecució, reduir aquesta preocupació amb teràpia cognitivo-conductual (TCC) podria reduir-les. Això és el que varen aconseguir en el que creuen que és el primer gran estudi que se centra en els deliris de persecució amb un disseny de doble cec. El grup experimental va rebre sis sessions de TCC durant un període de 8 setmanes, afegit al programa estàndard d'intervenció. Els membres del grup experimental varen reduir les idees delirants de persecució de manera significativa i aquesta reducció es va mantenir en un seguiment a les 24 setmanes.
A mi aquests resultats em semblen espectaculars i suggereixen que un programa d'intervencions específicament dissenyades per reduir o eliminar els factors causals pot suposar un avenç important en el tractament de les persones amb idees delirants de persecució.
També em refermen en la nova visió dels trastorns mentals que ja he explorat en un altre apunt d'aquests blog i en la necessitat de re-avaluar la validesa de la classificació categòrica dels trastorns mentals a l'estil DSM-5. La sensació és que anem endavant i que l'atenció a les persones amb trastorns mentals pot arribar a ser molt diferent d'aquí a no massa anys.
Referències
[1] Daniel Freeman & Philippa Garety (2014). Advances in understanding and treating persecutory delusions: a review. Social Psychiatry & Psychiatric Epidemiology 49:1179–1189, DOI 10.1007/s00127-014-0928-7.
[2] Daniel Freeman and Jason Freeman (2015). Feeling paranoid? Your worries are justified but can be helped. The Guardian, Psychology, Wednesday 4 March 2015
[3] Paul E. Bebbington, Orla McBride, Craig Steel, Elizabeth Kuipers, Mirjana Radovanovič, Traolach Brugha, Rachel Jenkins, Howard I. Meltzer, Daniel Freeman (2013). The structure of paranoia in the general population. The British Journal of Psychiatry 202, 419–427. doi: 10.1192/bjp.bp.112.119032
[4] Daniel Freeman and Jason Freeman (2014). At last, a promising alternative to antipsychotics for schizophrenia. The Guardian, Psychology, Friday 7 March 2014.
[5] Daniel Freeman, Graham Dunn, Helen Startup, Katherine Pugh, Jacinta Cordwell, Helen Mander, Emma Černis, Gail Wingham, Katherine Shirvell, David Kingdon (2015). Effects of cognitive behaviour therapy for worry on persecutory delusions in patients with psychosis (WIT): a parallel, single-blind, randomised controlled trial with a mediation analysis. The Lancet, Published Online: 03 March 2015.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada