El factor p

Versión en español

Avshalom Caspi i Terrie Moffit són professors de psicologia que estudien conjuntament el desenvolupament humà i la salut mental. Juntament amb els seus col·laboradors, acaben de publicar un article important en el que plantegen que la psicopatologia adulta s'explica mitjançant una estructura factorial en la que predomina un factor p, anàleg al factor g d'intel·ligència general (1). 

La visió tradicional dels trastorns mentals és que són entitats diferents, episòdiques i categòriques. Podríem esperar doncs que si una persona té un trastorn mental particular, no té perquè tenir-ne un altre, però això no és el que passa en la realitat. Les taxes de comorbiditat són molt altes en psiquiatria i s'ajusten més o menys a la regla del 50%: La meitat de les persones que compleixen els criteris diagnòstics d'un trastorn compleix amb els criteris de diagnòstic per a un segon trastorn, a la vegada, la meitat dels individus amb dos trastorns compleix amb els criteris per a una tercera trastorn, i així successivament (2). Les altes taxes de comorbiditat observades entre trastorns mentals suggereixen que pot haver-hi una estructura més parsimoniosa que la psicopatologia descrita per les nosologies actuals, particularment el DSM-5, que identifiquen molts trastorns separats i diferents.

Recerca anterior havia mostrat que en contrast amb el protagonisme dels models categòrics en la classificació de la psicopatologia adulta, els models tridimensionals tenien molt èxit en la investigació sobre la classificació de les psicopatologies de la infància. Els estudis empírics havien convergit en dues dimensions primàries com una manera de caracteritzar els trastorns de la infància (3):

• Internalització (incloent ansietat i símptomes depressius)
• Externalització (incloent símptomes agressius, delinqüents, i d'hiperactivitat-impulsivitat 

Moffit, Caspi i la resta de membres del seu equip participen en l'estudi Multidisciplinar Dunedin de la Salut i el Desenvolupament (4), que segueix una cohort de naixement completa (n = 1.037; 91% dels naixements elegibles; 52% homes, 48% dones), amb totes les persones nascudes  entre abril 1972 i març de 1973 a Dunedin, Nova Zelanda, que eren elegibles per residir a la província als 3 anys i que van participar en la primera avaluació de seguiment als 3 anys. Amb dades d'aquest estudi, els autors confirmaren que un model bifactorial explicava la comorbiditat del diferents trastorns mentals en adults joves i que aquest model se semblava força al model de psicopatologies de la infància (5). Sobre la base d'aquesta troballa inicial, els autors varen plantejar la hipòtesi que els trastorns psiquiàtrics més comuns del DSM en l'edat adulta es poden caracteritzar per dos processos psicopatològics subjacent fonamentals: 

• Una dimensió d'internalització que indica predisposició a experimentar trastorns de l'estat d'ànim i trastorns d'ansietat, com ara la depressió major (MDE), trastorn d'ansietat generalitzada (TAG), el trastorn de pànic i la fòbia social; 
• Una dimensió d'externalització que indica la predisposició a experimentar trastorns d'addicció a substàncies i trastorns antisocials. 

Per verificar aquesta hipòtesi, Caspi, Moffit i col·laboradors tornaren a l'estudi Dunedin i se centraren en els participants amb edats compreses entre els 18 i els 38 anys. Varen examinar les dades de salut mental, provant diferents models estadístics per veure quin explicava millor les dades disponibles.

L'anàlisi factorial confirmatòria revela que l'estructura dels trastorns mentals es pot resumir en tres dimensions bàsiques: 

• Internalització, vinculada a la depressió i l'ansietat, 
• Externalització, vinculada als trastorns antisocials i al consum de substàncies
• "Trastorn del pensament" vinculada als símptomes de psicosi. 

Però de manera important i significativa, les anàlisis suggereixen que la propensió a desenvolupar qualsevol psicopatologia pot resumir-se en una dimensió subjacent general. Les puntuacions més altes en aquesta dimensió, que els investigadors anomenen "factor p" s'associen amb nivells més alts de deteriorament, major co-ocurrència familiar, pitjors històries de desenvolupament i una funció cerebral primerenca més compromesa. Els autors:

"[Proposen] que p influencia la presència o absència de conductes relacionades amb centenars de símptomes psiquiàtrics, que normalment s'agrupen en desenes de diagnòstics diferents, els quals se subsumeixen en dues dimensions generals d'externalitzaió i internalització, que al seu torn se subsumeixen finalment en una dimensió de menys a més psicopatologia amb una distribució normal".

Una forma de pensar en el factor p és per analogia amb l'estructura de les capacitats cognitives:

"Aquestes habilitats són dissociables en habilitats separades, com les habilitats verbals, habilitats visuo-espacials, memòria de treball, o velocitat de processament", diuen els investigadors. "Tot i això, el factor general d'intel·ligència (anomenat factor g) explica l'observació que les persones que fan bé un tipus de prova cognitiva tendeixen a fer bé tots els altres tipus de proves cognitives."

Si bé hi ha factors específics que expliquen la variació en cada prova, el factor g representa la correlació positiva entre tots els resultats de les proves, la qual cosa suggereix que pot haver-hi un element comú que influencia o contribueix d'alguna manera al rendiment en totes les funcions cognitives. De la mateixa manera, el factor p suggereix que hi ha algun element comú que influencia o contribueix d'alguna manera a la presència o absència de trastorns mentals de qualsevol tipus. El factor p pot explicar també per què costa tant trobar causes, conseqüències, biomarcadors i tractaments específics de trastorns mentals individuals. 

És curiós que en l'àmbit de la intel·ligència, la mesura més important sigui el QI associat a la intel·ligència general, i que a partir d'aquí es baixi cap a factors de segon nivell, mentre que rarament s'arriba a mesurar individualment o treballar amb factors de tercer nivell. Veiem el model més actualitzat de funcions cognitives de Cattell–Horn–Carroll (6)

En psicopatologia sembla passar exactament el contrari: es diagnostiquen i es treballa principalment en base a trastorn individuals, nivell DSM, i rarament es puja cap a dimensions de nivell superior, o encara menys cap a un factor general p. Una excepció també recent la constitueix la proposta de David H. Barlow i col·laboradors (7), de la qual parlaré en un proper apunt.

La visió de la psicopatologia com a un model multinivell de trastorns i factors cada cop més generals pot ajudar a reconduir la insatisfacció actual amb un possible excés de trastorns en el DSM-5 i la necessitat de nosologies alternatives. Queda obert un ampli camp de recerca que espero que en els propers anys aporti moltes novetats.

Referències

[1] Caspi, A., Houts, R.M., Belsky, D.W., Goldman-Mellor, S.J., Harrington, HL, Israel, S., Meier, M.H., Ramrakha, S., Shalev, I., Poulton, R., & Moffitt, T.E. (2013). The p Factor: One General Psychopathology Factor in the Structure of Psychiatric Disorders? Clinical Psychological Science.
[2] Achenbach, T. M., & Edelbrock, C. (1981). Behavioral problems and competencies reported by parents of normal and disturbed children aged 4 through 16. Monographs of the Society for Research in Child Developmenl. 46 (Serial No.188). Citat per Caspi et al. (2014).
[3] Newman. D. L. Moffilt, T. E., Caspi, A., & Silva, P. A. (1998). Comorbid mental disorders: Implications for treatment and sample selection. Journal of Abnormal Psychology. 107, 305-311. Citat per Caspi et al. (2014).
[4] Dunedin Multidisciplinary Health and Development Study.
[5] Krueger, R. F., Caspi, A., Moffitt, T. E., & Silva, P. A. (1998). The structure and stability of common mental disorders (DSM I1I-R): A longitudinal-epidemiological study. Journal of Abnormal I'svcholoev. 107. 216-227. Citat per Caspi et al. (2014)
[6].Joel Schneider & Kevin McGrew (2013). Cattell-Horn-Carroll (CHC) Theory of Cognitive Abilities Definitions (CHC v2.0). Institute for Applied Psychometrics (IAP). Recuperat d'Internet el 21 de febrer de 2013
[7] David H. Barlow et al. (2014). The Nature, Diagnosis, and Treatment of Neuroticism: Back to the Future. Clinical Psychological Science, Vol. 2(3) 344–365.