Aprenentatge, memòria i psicoteràpia, 2a part

Versión en español

Continuem el meu apunt anterior sobre el 2n principi de la Teoria Bio <-> Psicologia de Xarxes de Warren W. Tryon, aprenentatge i memòria, i la seva rellevància per a la psicoteràpia segons s'explica a "Cognitive Neurosciecne and Psychotherapy" (1).

La primera implicació és indirecta però no per això menys important: des de la Teoria Bio <-> Psicologia de Xarxes, els psicòlegs podem parlar d'aprenentatge i memòria des d'una perspectiva biològica clara i concreta i podem argumentar que les nostres actuacions modifiquen les propietats de les xarxes sinàptiques en activar els mecanismes de plasticitat dependents de l'experiència. Això ens col·loca al mateix nivell que els psiquiatres que modifiquen les mateixes xarxes sinàptiques mitjançant medicacions. Sovint la psiquiatria manté un lideratge basat en la idea que és una ciència "dura" mentre que la psicologia encara ha de desenvolupar-se com a tal. El 2n principi de la Teoria Bio <-> Psicologia de Xarxes sobre aprenentatge i memòria situa a psicòlegs i psiquiatres al mateix nivell, perquè busquen el mateix per vies diferents i complementàries. 

Una segona implicació clínica important és que la nostra identitat professional pot girar entorn de l'aprenentatge. Si els clients no aprenen de les seves sessions de teràpia, aleshores la psicoteràpia no és eficaç. Les úniques diferències substantives entre les intervencions psicològiques tenen a veure amb què creiem que s'ha d'ensenyar i quina ens sembla que és la millor manera de fer-ho:

"Els terapeutes, i els enfocaments terapèutics que actualment ens divideixen, només difereixen pel que fa a què s'ha d'aprendre i a com ensenyar-ho" (2).

Si això és així, discutir sobre l'objectiu d'una psicoteràpia o sobre la millor manera d'aconseguir-lo no hauria d'implicar factors identitaris que escalfen emocionalment la discussió i bloquegen el diàleg.

La tercera implicació és que definir l'aprenentatge en termes de modificació de la memòria suposa esperar que les intervencions basades en l'aprenentatge modifiquin la memòria. En els ordinadors, els circuits físics són estables i les memòries es guarden a part, de forma també estable mentre no són explícitament esborrades o modificades. Així no és com funciona el cervell. Els circuits neuronals contenen les memòries i es modifiquen amb els aprenentatges. Per tant, els nous aprenentatges modifiquen necessàriament les memòries. Tot plegat té dues conseqüències: la psicoteràpia és una forma d'aprenentatge i per tant modifica determinades memòries, de vegades de forma expressament buscada (3); i la modificació d'una memòria pot afectar-ne d'altres. Posem-ho en un cas real. Una persona amb la que intentava fer una formulació recentment m'explicava que de jove havia sentit veus que li parlaven, i que creia que almenys algunes d'aquestes veus eren reals. Si una psicoteràpia aconseguís modificar la creença que algunes de les veus que sent són reals, segurament començaria a recordar la mateixa experiència de forma diferent. D'altra banda, la capacitat del cervell per inventar memòries és prou coneguda i provoca el complicat fenomen de les falses memòries (4), un tema que també deixo obert per a futurs apunts.

La Teoria Bio <-> Psicologia de Xarxes defineix els processos de condicionament clàssic i operant com a processos intrínsecament cognitius (aquest és un tema que tindrà properament el seu propi apunt). Com a quarta implicació, això pot permetre recuperar un conjunt d'estratègies terapèutiques de provada eficàcia (5). Tryon afirma que "Una extraordinària quantitat d'evidència demostra l'eficàcia i l'efectivitat d'aquesta tecnologia (les tècniques conductuals). En un sorprenent menysteniment de l'evidència i una demostració igualment impressionant de la importància de la teoria, [la psicologia i la psiquiatria] van abandonar majorment aquesta tecnologia quan es va produir la revolució cognitiva en psicologia". La Teoria Bio <-> Psicologia de Xarxes autoritza els psicoterapeutes cognitius i cognitivo-conductuals, i perquè no als de qualsevol tendència, a incloure amb normalitat els principis del condicionament i les tècniques de modificació de conducta en la seva pràctica professional, sense haver de combregar amb les teories originals. Aquest pot ser un pas important per a la unificació de la psicoteràpia.

Referències

[1] Warren W. Tryon (2014). Cognitive Neuroscience and Psychotherapy: Network Principles for a Unified Theory. New York: Academic Press. 
[2] Warren W. Tryon (2010). Professional Identity Based on Learning. the Behavior Therapist, 33, 9.
[3] Veure per exemple:

• Thomas Agren, Jonas Engman, Andreas Frick, Johannes Björkstrand, Elna-Marie Larsson, Tomas Furmark and Mats Fredrikson (2012). Disruption of reconsolidation erases a fear memory trace in the human amygdala. Science. 337 (6101): 1550-1552.
• Karim Nader, Oliver Hardt, Ruth Lanius (2013). Memory as a new therapeutic target. Dialogues Clinical Neuroscience. 15:475-486.
• Lars Schwabea, Karim Nader, Jens C. Pruessner (2014). Reconsolidation of human memory: brain mechanisms and clinical relevance. Bilogical Psyquiatry. Published Online: March 14, 2014

[4] Veure per exemple:

• Elizabeth F. Loftus (1975). Leading questions and the eyewitness report. Cognitive Psychology,7, 550-572.
• Julia Shaw1 & Stephen Porter (2015). Constructing Rich False Memories of Committing Crime. Psychological Science, vol. 26 no. 3 291-301

[5] Tryon (2014), p. 457.