Si llegim habitualment els noticiaris científics i seguim una mica les novetats en psicologia, és fàcil arribar a una visió idíl·lica dels trastorns mentals. Després de 14 anys de llarga gestació, disposem ja de la cinquena versió del Manual Estadístic i Diagnòstic dels Trastorns Mentals (1), que recull els avenços més importants en psiquiatria i psicologia clíniques dels darrers anys i en la redacció del qual han intervingut milers de professionals de tot el món. Cada vegada coneixem millor les bases neurològiques i neuroquímiques dels trastorns mentals i cada vegada disposem de millors medicacions, més específiques i amb menys efectes secundaris. A més, cada vegada tenim més evidència de quines teràpies psicològiques funcionen, amb quin tipus de trastorns, i de perquè ho fan. Finalment, els serveis mèdics, psicològics i socials són cada vegada més complerts i arriben a més malalts.
Tanmateix, alguna cosa no acaba de funcionar. L'OMS va fer una revisió sistemàtica d'estudis comunitaris en els països de la Unió Europea, Islàndia, Noruega i Suïssa, amb el resultat que el 27% de la població adulta (entre 18 i 65 anys) havien experimental almenys un d'una llista de trastorns mentals durant l'any anterior. A més, 32% dels afectats patien un trastorn addicional, i un 18% en patien 3 o més (2).
A l’altra banda de l’Atlàntic, l'Enquesta Nacional sobre Ús de Drogues i Salut (NSDUH) defineix qualsevol malaltia mental (IAM) com:
- Un trastorn mental, conductual o emocional (amb exclusió dels trastorns per consum de substàncies i de desenvolupament);
- Diagnosticable en l’actualitat o en durant l'últim any;
- D'una durada suficient per complir amb els criteris de diagnòstic especificats dins de la 4a edició del Manual Diagnòstic i Estadístic dels Trastorns Mentals (DSM-IV).
El 2012, s'estimava que hi havia 43,7 milions d'adults de 18 o més anys d'edat als EUA amb IAM en l'últim any. Això representa el 18,6 per cent de tots els adults nord-americans (3).
Tenim sort que en una època en la que cada vegada hi ha més persones amb trastorns mentals, almenys en sabem més, tenim millors medicacions i millors serveis? Dos llibre recents argumenten que el problema és una altre.
La Societat Britànica de Psicologia ha publicat recentment el llibre "Entendre la psicosi i l'esquizofrènia" (5) en el que planteja una sèrie de temes interessants i importants. El llibre comença amb la idea que escoltar veus o sentir-se paranoic són experiències freqüents que sovint poden ser una reacció al trauma, l’abús o la privació. Anomenar-los símptomes de malaltia mental, psicosi o esquizofrènia és només una manera de pensar sobre ells, amb els seus avantatges i desavantatges. No hi ha una línia divisòria clara entre "psicosi" i altres pensaments, sentiments i creences: la psicosi pot ser entesa i tractada de la mateixa manera que altres problemes psicològics, com l'ansietat o la timidesa. Encara més, els autors arriben tan lluny com per recollir la posició de Lucy Johnstone que la psicosi és sovint ni més ni menys que una reacció natural a esdeveniments traumàtics: "cada vegada hi ha més proves que les experiències que els usuaris dels serveis expliquen ... són, en molts casos, una reacció natural als abusos que han patit. Hi ha un abús i hi ha els efectes de l'abús. No hi ha "psicosi" addicional que necessiti explicació" (6).
Per a algunes persones és útil pensar en elles mateixes com a malalts. Altres prefereixen pensar en els seus problemes com, per exemple, un aspecte de la seva personalitat que de vegades els fica en problemes, però sense les quals no voldrien estar. Per a moltes persones, encara que no totes, experiències com escoltar veus o sensacions paranoiques són de curta durada. Fins i tot persones que continuen experimentant-les, sovint porten vides felices i reeixides. En algunes cultures, experiències com escoltar veus són molt valorades.
Moltes persones troben que les medicacions "antipsicòtiques" els ajuden a fer les experiències menys freqüents, intenses o preocupants. No obstant això, no hi ha evidència que corregeixin una anormalitat biològica subjacent. L'evidència recent també suggereix que comporten riscos importants, especialment si es prenen a llarg termini. Segons els autors, les "teràpies parlades" són tan eficaces com la medicació, però poques persones amb experiències psicòtiques les poden rebre. Els serveis de salut han de canviar per ajudar a prevenir traumes i abusos i ofertar les intervencions necessàries.
Una de les idees més interessants que es presenten en el llibre és la defensa de la formulació com a alternativa al diagnòstic. Una formulació és una manera de donar sentit o d'entendre el que està passant. Les formulacions sovint prenen la forma de resums o diagrames escrits, elaborats mitjançant un procés de col·laboració entre el professional i l'usuari del servei. A diferència d'un diagnòstic, una formulació es basa en el supòsit que, per molt extrema, inusual o aclaparadora que sigui la naturalesa del problema... en algun nivell "tot té sentit" (7). Per elaborar una formulació, els psicòlegs treballen col·laborant amb les persones per desenvolupar una entesa i una descripció compartides, una hipòtesi o la millor conjectura dels principals problemes de la persona (per exemple sobre per què podrien haver aparegut veus), en el context de les experiències de vida de la persona i del sentit que els ha donat. i d’allò que podria ajudar. La formulació és una idea tant poderosa (a la Seymour Papert (8)) que serà una línia permanent d'apunts en aquest blog.
Aquest llibre m'ha impactat profundament, i això que no estic totalment d'acord amb totes les coses que diu. En aquest sentit, recomano al lector que llegeixi la critica de Keith Laws, Alex Langford i Samei Huda (9). He parlat amb persones amb diagnòstic d'esquizofrènia i amb diuen que mai no han investigat l'origen de les seves experiències, que mai no han entrat en un procés de formulació, que quan van al psiquiatre surten només amb medicació... Tanmateix, veig aquestes persones més fràgils i no les acabo de veure com a persones sense cap altre problema que tenir al·lucinacions o deliris, trobo força convincents els avenços neurològics i neuroquímics, tinc dubtes que sense medicació moltes persones puguin tirar endavant...
Per acabar aquest apunt, m'agradaria demanar una mica de paciència al lector i que miri la presentació següent que vaig preparar fa poques setmanes a partir del llibre "Entendre la psicosi". La meva postura té a veure amb la de Tevye a "El violinista sobre el terrat". Crec que quan arribi a la diapositiva corresponent, entendrà perquè.
Referències
[1] American Psychiatric Association (2015). Diagnostic and Statistical Manual of Mental Disorders, Fifth Edition (DSM-5).
[2] WHO. Prevalence of mental disorders. Recuperat d'Internet el 15 de febrer de 2015.
[3] NIH. Any Mental Illness (AMI) Among Adults. Recuperat d'Internet el 15 de febrer de 2015.
[4] Marino Pérez y Héctor González (2007). La invencion de trastornos mentales: ¿escuchando al farmaco o al paciente? Madrid: Alianza Editorial.
[5] Anne Cooke, Ed. (2014). Understanding Psychosis and Schizoprenia. Division of Clinical Psychology, The British Psychological Society[6] Lucy Johnstone (2011). Can traumatic events traumatize people? Trauma, madness and ‘psychosis’. In M. Rapley, J. Moncrieff & J. Dillon, De-medicalizing mental illness. psychology, psychiatry and the human condition. (pp. 99-109). Basingstoke: Palgrave Macmillan.
[7] Lucy Johnstone, L. & Rudi Dallos (2013). Formulation in psychology and psychotherapy. Hove: Routledge
[8] Seymour Papert (1980). Mindstorms: Children, computers and powerful ideas. Nova York: Basic Books.
[9] Keith Laws, Alex Langford i Samei Huda (2014). Understanding Psychosis and Schizophrenia: a critique by Laws, Langford and Huda.
Súper!!!!!!!!!!!!!!!!!!
ResponElimina